ELS “EXCESSOS”

Aquesta mateixa setmana una àvia de Reus ha mort després que s’incendiés casa seva. Les primeres informacions assenyalen que l’incendi s’ha generat per una espelma que hauria cremat el matalàs on dormia. Segons sembla, aquesta àvia tenia el subministrament de llum elèctrica tallat des de feia mesos. Aquesta realitat dramàtica ens recorda que el que anomenem com a pobresa energètica –el no disposar de subministrament bàsic de llum, aigua o energia- marca la diferència entre la vida i la mort. Literalment. Quants avis i àvies veïns nostres que ens trobem cada dia a l’escala hauran de passar aquests propers mesos sense calefacció ara que s’acosta el fred?  

Des del món municipal, per exemple des dels serveis socials de l’Ajuntament de Tarragona, estem posant tots els recursos necessaris per pal·liar aquesta dramàtica situació. Incrementant recursos, impulsant noves ajudes, localitzant els casos més necessitats. Però no és suficient, no ho és, com ens ho recorda aquest cas esfereïdor que ha manllevat la vida a aquesta àvia de 81 anys.  

Com hem arribat fins aquí? Com és possible que mentre hi hagi persones que no disposen ni dels mínims imprescindibles per viure amb dignitat l’evasió fiscal de les rendes altes cap a paradisos fiscals tipus Panamà no para de créixer? Com pot ser que això passi a una societat com la nostra, que s’autoqualifica com a lliure i democràtica?   

En bona mesura és per pura ideologia. Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un debat amb representants de les joventuts de les diferents forces polítiques. El representant de la força política que avui governa Espanya va denunciar els “excessos” que “el socialisme europeu havia comés construint un Estat del benestar desproporcionat” (literal). Aquests excessos que després va acabar definint com a “excentricitats en un món globalitzat com el nostre” consistien en la universalització de drets i prestacions socials (l’educació o la sanitat públiques, per exemple) que “mataven el talent” (també literal). Va contraposar aquests “excessos”, que considerava gravíssims per la llibertat, amb la realitat que es viu en un Estat liberal com els Estats Units “on el proteccionisme del Govern no anul.la l’esforç i la capacitat individuals”. Val a dir que ho va afirmar abans de la victòria de Donald Trump...

La veritat és que no em van estranyar aquestes afirmacions perquè segueixen el guió del relat que la dreta ha imposat aquests darrers anys (amb més vigor a partir de l’esclat de la crisi): la culpa de tot no és de la brutal desigualtat en la distribució de la riquesa, no, la culpa de la tragèdia és dels excessos dels Governs socialistes (també a Catalunya i Espanya) que van arribar a assolir un nivell d’inversió social “orgiàstica” (José Maria Aznar dixit). Aquesta és la mare de totes les catàstrofes segons aquest insigne estadista del PP.

La dreta liberal i les grans corporacions transnacionals reproven aquestes “excessos”, culpables de tots els mals, que els socialistes, malgrat els seus errors i la seva traïció (com curiosament també afirma l’extrema esquerra d’inspiració comunista), continuem defensant. “Excessos” com ara un salari mínim garantit per a tots els treballadors, ajudes a la dependència, consignacions pressupostàries per a l’educació i la sanitat públiques, assignacions familiars, regulacions contractuals que defensen l’estabilitat del lloc de treball i els drets laborals, etc. Tot plegat “excessos” i “excentricitats” pròpies d’èpoques passades que tan sols fomenten la vagància i eviten la “creació de riquesa”.  

Doncs bé senyors, entono el mea culpa. Confesso que seguiré treballant a les files del PSC per defensar aquests “excessos” que no són res més que conquestes socials assolides amb molt d’esforç que hem de saber preservar i donar continuïtat. Per als socialistes la mesura humana és i seguirà sent el nostre punt de referència polític i ètic. Ho seguirem sostenint i defensant i ho farem perquè sabem que per evitar tragèdies com les que ha fet perdre la vida a aquesta àvia reusenca de 81 anys cal combatre políticament el fenomen que les origina i multiplica: la pobresa i la brutal desigualtat en la distribució de les rendes. Aquesta és l’origen autèntic de totes les desgràcies i no els “excessos” que la dreta denuncia. Aquesta és també l’essència de la lluita del socialisme democràtic.