“Sí, sí, però què en pensa que Carme Chacón assisteixi a
la concentració de Societat Civil Catalana?”, i així durant minuts i minuts...
Em refereixo a les preguntes que els periodistes formulaven al primer secretari
del PSC, Miquel Iceta, en una recent visita que aquest va fer a la Selva del
Camp. Qualsevol intent d’Iceta de parlar de l’augment de les desigualtats al
nostre país, de la manca d’inversions del Govern de CiU a Tarragona o del més
que alarmant augment de la pobresa al nostre país com a conseqüència de la
crisi i de les polítiques del PP eren tallades d’arrel pels periodistes que tan
sols mostraven interès per les manifestacions del 11-S, la consulta del 9-N i
la independència de Catalunya. Fora del debat, diguem-ne “nacional”, res de
res.
Ja fa temps que tinc una certa sensació d’irrealitat en
relació amb aquesta autèntica obsessió per delimitar el debat polític i social
al que alguns sociòlegs defineixen ja com “el monotema”. Crec que els
historiadors del futur tindran greus dificultats per entendre com la
complexitat de la societat i la gravíssima situació social generada per la
crisi estan absents de l’interès d’aquells que tenen la responsabilitat de
donar-hi respostes que queden circumscrites a la falsa dicotomia entre
independència o “unidad de España”.
Hi ha cops, però, que la realitat, que és tossuda, surt a
la llum i ens mostra la gravíssima situació d’extrema vulnerabilitat que viuen
moltes persones mentre alguns es dediquen tot el dia a parlar en exclusiva dels
colors de la bandera. Per exemple, commou i posa els pèls de punta el vídeo que
han elaborat els residents de la residència de Sant Salvador de Tarragona que
protesten per les retallades de les ajudes de la Generalitat i per l’augment del
copagament dels serveis socials, unes retallades i uns augments que els
condemnen a quedar-se tancats a la residència. Aconsello que veieu el vídeo,
que es troba a youtube, perquè evidencia a la perfecció allò que les xifres
estadístiques no podran transmetre mai: la davallada de la sensibilitat envers
als més vulnerables i la manca absoluta de qualsevol proporcionalitat en la
gestió de la crisi econòmica. Com, si no, es pot carregar la factura de la
crisi sobre els discapacitats?
No és aquesta la determinació, ni la convicció dels
socialistes. Nosaltres defensem la unitat civil del poble de Catalunya i la
seguretat de què tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu sentiment de
pertinença nacional, tinguin garantides unes condicions de vida material adequades
a la seva dignitat com a persones. Ningú pot quedar abandonat a la seva sort, o
més aviat, dissort per una crisi econòmica provocada pel capitalisme
especulatiu que els ciutadans no han generat. És més, els socialistes ja fa
temps que denunciem l’indignant augment de la pobresa com a conseqüència de les
polítiques de retallades i austericidi de CiU i PP. Aquí i ara una quarta part
de la població de Catalunya es troba en situació de risc de pobresa (un de cada
quatre catalans!). Mentre PP i CiU simulen que es barallen pels colors de la
bandera han propiciat la realitat, sense precedents, que una part dels
treballadors amb els salaris més baixos (el 12% del col·lectiu laboral)
estiguin en paràmetres de pobresa relativa (són pobres tot i treballar!). I
mentre donen lliçons de patriotisme uns i altres es posen d’acord per impulsar
una reforma laboral que és una agressió contra els treballadors i potenciar una
política fiscal que afavoreix les rendes del capital en detriment de les rendes
del treball.
Hi ha una afirmació, però, que diuen els “patriotes” d’un
signe i de l’altra que comparteixo plenament: Aquest no és un país normal. No
és normal que només parlem del debat nacional mentre hi ha discapacitats que
han de viure amb 130 euros al mes. No és normal que el 42% dels aturats visquin
en famílies on tots els seus membres estan, igualment com ells, a l’atur. No és
normal que la disminució dels sous dels treballadors i l’augment de l’atur hagi
provocat, juntament amb l’augment –en plena crisi- de les retribucions dels directius
empresarials i del personal dirigent del sector financer, que les rendes de la
població amb més ingressos sigui sis vegades superior a les rendes del 20% amb
menys ingressos. I no és normal que els partits que s’autodefineixen com a
“patriotes” no diguin ni mitja paraula de tot això. No, normal no és.
Article de Josep Masdeu publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada