BENVINGUT A CASA TEVA, PRESIDENT PEDRO SANCHEZ!

Un orgull. Un orgull i una satisfacció. Aquest és el sentiment que ens produeix a molts catalans i catalanes que el Govern progressista i feminista del canvi es reuneixi avui a Barcelona. Per fer què? Per atiar la intolerància, negar el diàleg, sacsejar menyspreus, alimentar l’odi o la rancúnia? Al contrari. Per aprovar mesures reals que millorin la qualitat de vida dels catalans i catalanes.

I no parlo de qüestions metafísiques. Avui és un dia realment molt important per a 14.000 treballadors i treballadores de les comarques tarragonines. Treballadors i treballadors que actualment cobren el salari mínim i que han de fer mans i mànigues, de vegades autèntics miracles, per arribar a final de mes. Segur que molts de vosaltres sabeu de quina realitat estic parlant. Doncs bé, avui el consell de ministres aprovarà la pujada del salari mínim fins als 900 euros mensuals, l’increment més gran dels darrers 40 anys. Com molt bé diu el president Pedro Sánchez, un país ric no pot tenir treballadors pobres. 

En aquest consell de ministres que es reuneix avui a Barcelona també s’aprovarà un augment del 2’75% dels sous dels funcionaris públics i s’impulsaran noves mesures per combatre la violència de gènere.  

I davant d’això, què tindrem? Soroll. Soroll, crits, emplaçament al sabotatge, barricades en algunes carretes, incitacions a “incendiar-jo tot”, crides a no comprar al sector comercial català en un dia com avui, en plena campanya de Nadal, que és quan, justament, molts comerços generen una bona part de la seva recaptació. Alguns, fins i tot portaveus amb responsabilitats institucionals!, afirmen que això d’avui és una “provocació”. Fascinant teoria... apujar el salari mínim, els sous dels treballadors públics i impulsar noves mesures per combatre la xacra masclista a Barcelona és una “provocació”? Per a qui? Per aquells que sempre han apostat pel “quan pitjor, millor” i que ens han portat pel camí del pedregar.

Però el senyor Pérez, ja m’entendreu la metàfora, s’ho mira i somriu. Recorda com ha construït el benestar que pot oferir avui als seus fills: amb treball, molt de treball diari perseverant, i no amb insults ni desqualificacions. Al senyor Pérez no li agrada res del que ha passat a Catalunya en els darrers anys, ni el clima que s’ha generat. No tenia cap simpatia pel senyor Rajoy, obvi, ni per Ciutadans, ni per PP ni per Vox però també comença a sentir-se inquiet quan sent a parlar de “vies eslovenes” o se l’emplaça ara a fer “sacrificis materials i laborals” quan arribi el gran dia de no-se-què. Comença a estar una mica tip de tot plegat i aspira, com molts i molts catalans i catalanes, a viure en pau amb la convivència i la seguretat garantides.

El senyor Pérez, per descomptat, no compateix que pujar el salari mínim sigui una “provocació.” En primer lloc perquè el seu propi fill serà un dels beneficiaris d’aquest augment que, senzillament, fa justícia social. A diferència d’aquests grups organitzats d’encaputxats que provoquen aldarulls públics, el senyor Sánchez sap què és aixecar-se a les 5 del matí per anar a treballar i recorda el que li va dir el seu pare quan treballava de jove amb ell a la botiga: “sense pau al carrer i sense seguretat no hi ha progrés possible.” Una lliçó que mai no ha oblidat.

Durant molts anys el senyor Pérez va votar CiU, bé, més aviat va votar Jordi Pujol. Com a antic votant convergent no pot ocultar la seva estupefacció quan veu a l’actual PDeCAT en els CDRs organitzats per la CUP. Comença a tenir clar que tot pot acabar molt malament i se li posen els pèls de punta –i això no és una metàfora, és literal- quan pensa què pot passar si d’aquí a uns mesos PP, Ciutadans i Vox formen Govern a Madrid i el senyor Torra, amb les seves ocurrències i sortides de to, continua de president de la Generalitat.

El senyor Pérez comença a mirar amb simpatia al president Pedro Sánchez. L’observa i es pregunta com aconsegueix no perdre mai els nervis, mantenir sempre el respecte, i com s’obstina a seguir per la via del diàleg que tots els fanàtics intransigents volen dinamitar. El senyor Pérez no ho diu en públic, però ja ha decidit a qui votarà a les properes eleccions. Perquè el senyor Pérez, amb la seva cultura de vida, sap quines serien les conseqüències que comportaria que la via del diàleg s’estimbés...

Sí, benvingut a Catalunya president Pedro Sánchez! Benvingut a casa teva!