dimecres, 10 de gener de 2018

EN PLENA POLARITZACIÓ LA DIFICULTAT DEL PONT DE DIÀLEGS



Amb el compromís de tornar a ser candidat electe del Parlament, contrasto les expectatives de resultats amb els finalment assolits. Lluny del que volíem i pel que tant ens hem mogut tant la companya Rosa Maria Ibarra, com el tortosí Joan Caballol de Junts per Avançar, o la Bibiana de Sant Carles, que no han  pogut, lamentablement, entrar al Parlament, com molts i moltes altres, que sense esperar cap contrapartida a canvi, s’han deixat la pell perquè nosaltres els acabem representant.

Hem mantingut resultats, i la veritat és que no era això el que esperàvem: els 51.466 vots (11,8%). Vol dir que només hem pogut sumar 2.450 vots, repetint exactament el percentatge del 27-S el 21-D. Com he sentit d’una votant d’ERC: el PSC hem estat els que hem intentat posar pau entre dos que es barallen i no volen atendre’s a raons; una manera planera de dir la tesi del títol: vivim ja del tot la polarització “Independentisme vs. enterrar el Procés”. I nosaltres hem pogut comptar 602.436 votants al PSC a tota Catalunya, un 13,9% (+1,18% i 79.153 vots): aquests vots són per al nostre pont de diàleg amb propostes per a la millora de l’autogovern i del finançament, crec que ben explicades, per un Miquel Iceta sintètic, que ho ha fet fins i tot amb tendresa, als debats per TV.

Personalment no vaig parar d’insistir que dins d’aquesta polarització, teníem alternativa a l’independentisme i a l’immobilisme: les famoses 4 R (Reconeixement, Representació, Regles clares i Recursos) que amb intent pedagògic hem anat explicat en tots els actes.

He de reconèixer que dol comparar-se amb C’s (des d’aqui els felicito), que han sumat a la demarcació 8 punts percentuals i 39.000 vots, malgrat que penso que molts dels seus votants no són conscients del seu programa electoral. I el PP n’ha perdut 10.070; el que vol dir que C’s ha assolit el 2015 i el 21-D fer-se amb el monopoli d’aquella famosa abstenció diferencial, dels qui mai no anaven a votar a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat la importància de les competències de la Generalitat per al seu benestar – des d’urbanisme, a sanitat, ensenyament, habitatge, seguretat-. Aquest sector social votant nostre a les municipals i generals al seu temps, finalment s’han decidit a votar massivament, reaccionant als temors inspirats pel Procés, del qual C’s n’es la reacció específica i suposadament útil. A aquesta part de la ciutadania activa m’agradaria dir-los “ara què?”, perquè penso sincerament que el seu vot és, absolutament respectable en primer lloc, però no per això menys fruït d’un pensament visceral, “a la contra de”, una antítesi del que hem viscut fins ara. I els recordo amb humilitat però també amb fermesa que ens cal la síntesi, per poder seguir construint la societat dels nostres fills i filles, dels nostres néts i nétes. En paraules del gran Anton Costas, “els votants s’han mogut més per sentiments destructius, d’ira, rancúnia, odi, rebuig, desig de frenar o esclafar els altres que per impulsos positius”.

Per altra banda els Comuns, partit que considero més afí - per federalisme i programa social – ha perdut a la demarcació 1.109 vots, que penso que hem rebut, segurament per vot útil dins la nostra tercera via i especialment per la bona valoració personal de Miquel Iceta. I això indica una doble polarització, entre blocs, i en cadascun dels propis blocs. Polaritzacions internes que han reduït a la insignificança al PP, tot i mantenir finalment escó al Parlament el qui fou i serà company de Ple Alejandro Fernández.

Aquest fenomen dins de l’independentisme ha fet perdre a la demarcació el 57% a la CUP. L’independentisme ara hi té dos referents, en frec a frec: el Presidencialista JxC amb 21,7% pel 23,7% d’ERC del mateix Junqueras, ara en presó provisional. Per cert, desitjo la seva llibertat, igual que m’espanta la perspectiva si retorna Puigdemont, amb els seus exconsellers envalentits per creure que han guanyat, quan a tota Catalunya ha quedat per 161 mil vots darrera de la milionària en vots, Inés Arrimades.

I el problema és certament aquest. El resultat en els sectors més extrems dels dos blocs els fa mantenir-se necessàriament en les seves postures. Enconar-se, en definitiva. El que estem veient els últims dies. Ni una sola voluntat de cessió per cap dels actors i actrius de la política catalana que tenen la responsabilitat de la iniciativa, per resultat electoral.


Espero amb candeletes la constitució del Parlament i la investidura de President, que s’han situat en uns escenaris que ja he confessat que m’espanten. Espero l’aclariment d’incerteses, acabant amb el parèntesi mai no imaginat de la Generalitat intervinguda; que com digué un amic, paradoxalment, ha representat una mena de restauració de l’autonomia, abolida pels independentistes a les per a mi esgarrifoses sessions del 6 i 7 de setembre. Legitimades per una majoria absoluta d’escons que no es corresponen, altra vegada amb el seu 47,6% (- 2,5% de la majoria efectiva absoluta en vots). Poso espelmes a Sant Magí i a Santa Tecla perquè no tornin ni amb el sofisme del “mandat democràtic” ni amb la fugida cap endavant de la unilateralitat, no admesa com a mínim per una mica més de la meitat dels catalans, i no cal dir per a la resta d’espanyols i autoritats de la UE, el nostre marc decisiu i determinant. Però també la poso perquè des dels sectors més espanyolistes s’entengui d’una vegada que necessiten posar alternatives damunt la taula. Quant més aviat se n’adoni tothom, més aviat redreçarem la situació. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada