dimarts, 19 de setembre de 2017

“ELLS” I “NOSALTRES”



Sempre recordo aquest fragment de l’entrevista de Josep Maria Planes a Francesc Macià un cop arribat aquest a la presidència de la Generalitat. “Què és el pitjor que pot passar a Catalunya?”, pregunta el periodista. Resposta ràpida del president: “el pitjor que ens podria passar es veure el país dividit per la meitat.”    

Doncs bé, el pitjor va camí de convertir-se en una realitat. I és trist, i és molt lamentable, però la divisió per la meitat de la societat catalana en relació amb el procés independentista és real en aquests moments. Segur que molts dels que estigueu llegint aquestes línies identificareu el que estic dient: amics, familiars, entorns propers que han decidit deixar de parlar d’aquesta tema per la fractura emocional que comporta. I això que el millor que puc dir en relació al que hem viscut aquests darrers dies és que el conjunt de la ciutadania, també a Tarragona, està demostrant un grau de maduresa cívica superior a la d’alguns portaveus polítics i mediàtics. Malgrat això la divisió entre “ells” i “nosaltres” és una realitat política que trenca, a més, amb la tradició inclusiva del catalanisme social que els socialistes, i el conjunt de les forces progressistes i defensores del diàleg, sempre hem defensat.

Però no es tracta ara d’assenyalar culpables sinó d’evitar mals majors i trobar solucions reals i efectives. La situació no es pot menystenir, ni es pot frivolitzar ballant el mambo, perquè ens trobem davant d’una crisi institucional i d’un problema polític de primer ordre i sense precedents. Per primer cop en els darrers 40 anys de democràcia un Govern i les forces polítiques que li donen suport han decidit ignorar explícitament les resolucions judicials i declarar-se, de facto, en rebel·lia amb l’ordenament constitucional. On ha passat això a la Unió Europea? Enlloc. No va passar tampoc, sigui dit de pas, al procés participatiu de 2014. Hem de retrocedir als anys 30 del segle passat per trobar-nos amb una situació similar.

D’altra banda hem vist com aquest fet ha desencadenat una successió d’accions judicials i policials. Vull ser honest i reconèixer que cap govern que mereixi aquest nom pot ignorar o passar per alt la comissió de presumptes delictes però, amb la mateixa rotunditat i honestedat, crec que si algú pretén resoldre l’actual conflicte polític tan sols per la via judicial, per exemple imputant alcaldes, s’equivoca. I si algú creu que la Unió Europea i la comunitat internacional reconeixeran quelcom que vulneri la legalitat d’un Estat democràtic com és Espanya, membre de la U.E. i de l’O.N.U., també s’equivoca. I s’equivoca molt.     

No, el problema és polític i té en la política la seva solució. En aquest sentit em sembla un pas endavant en la bona direcció la iniciativa de Pedro Sánchez de demanar la creació urgent d’una comissió específica al Congrés per consensuar una sortida a l’actual conflicte territorial. Reconeguem tots que tenim un problema, obrim ja la via del diàleg i enterrem la del xoc de trens. Estic convençut que la solució passarà per l’acord i el pacte, mai per la imposició, ni per falses dreceres al marge de la legalitat. Ja advertia Erich Fromm que la por a la realitat ens condueix a l’autoengany.

Davant d’aquesta tessitura com a alcalde de Tarragona vull fer una crida a tothom per rebaixar l’actual clima d’exaltació emocional i d’excés de radicalitat que pot arribar a provocar que haguem de lamentar incidents desagradables. Hi ha alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, que són objecte de pressions, insults i amenaces impròpies d’una societat democràtica i madura com la nostra. Cap llibertat és pot assolir vexant l’opinió dels que discrepen, ni es pot construir sobre la desqualificació dels considerats adversaris.

Però quan defenso que la solució és política no em refereixo a la política “de sempre”. La que consisteix en demonitzar al contrari, fer escarni de les seves opinions i negar-li qualsevol legitimitat. Ja n’hem tingut massa d’això. Els tarragonins ens considerem hereus de la vocació humanista d’Antoni Rovira i Virgili i volem, en aquest sentit, reivindicar la unitat civil del poble de Catalunya i recuperar el catalanisme social, integrador, inclusiu i cohesionador que ha escrit les millors pàgines de la convivència civil del nostre poble.

Recordem tots que Catalunya, com Tarragona, només ha guanyat quan ha anat junta i mai quan ha quedat dividida entre “ells” i “nosaltres”.


Vull apel·lar directament als que no s'alineen amb les opcions maximalistes més radicals i irreconciliables. No esteu sols, de fet, som majoria encara que no cridem. Ho som perquè sabem que la construcció de Catalunya ha de comptar amb tots i projectar-se pensant en tots, no en la meitat o en una part. Aquesta és l’autèntica essència del catalanisme de vocació integradora: la convicció que “ells” i “nosaltres” som tots. Som tots l’autèntic poble de Catalunya, amb respecte a la seva pluralitat i a l’àmplia gamma de matisos que configuren i caracteritzen el país. Catalunya, com Tarragona o com Espanya, serà inclusiva o no serà. Aquesta és l’autèntica pedra de toc de la llibertat.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada