LA MARE DE TOTES LES DESGRÀCIES

“Sí, sí, tot el que ha dit està molt bé... però quan costa un cafè al bar del Parlament, eh”? Aquesta és la primera pregunta que em van fer l’altre dia en un fòrum d’un grup de joves a on havia anat a explicar la nostra tasca parlamentària. Tampoc resulta sorprenent. Si repassem la premsa veurem com notícies del tipus “lo que nos cuestan los diputados” o bé “los privilegios de los diputados: sueldos y prebendas” estan a l’ordre del dia.

Vagi per endavant que considero que totes les reflexions en aquest sentit són perfectament legítimes i que cal modificar, si s’escau, les retribucions i assignacions de tots aquells que tenim la responsabilitat de defensar els interessos ciutadans al Parlament, al Congrés, al Senat o qualsevol altre treballador de l’administració.

Ara bé, dit això, també afirmo que centrar el debat en saber si un cafè al Parlament costa un euro o un euro i vint cèntims ens impedeix fer-nos la pregunta (i emprendre el debat real) que com a societat hem de fer: què ha passat en aquests darrers anys per què el nostre Estat del Benestar, que tant ens havia costat de construir entre tots, hagi estat triturat per les exigències dels organismes financers i bancaris transnacionals?

Alguns diran que la culpa de tot és de què els diputats es netegen les dents cada dia i que potser reben un cèntim d’euro d’ajuda pública per comprar pasta dentífrica. Però jo crec que no, jo considero que el que simbòlicament podríem definir com la mare de totes les desgràcies és conseqüència directa d’un determinat model, el capitalisme de casino, que ha trencat l’equilibri existent entre capital i treball.

I quan parlo de capitalisme de casino no estic parlant del que podrien reconèixer els nostres pares o avis: el treball d’una persona que fruït del seu esforç, de la seva constància i tenacitat, crea un empresa que dóna feina i col·labora al benestar públic pagant els seus impostos, ni parlo de les antigues entitats bancàries comercials que donaven préstecs, per posar només un exemple, a un emprenedor per poder obrir el seu comerç. No, aquí i ara parlem de “gegants dels negocis”, els anomenats grans bancs d’inversió –com Lehman Brothers- que van demostrat ser uns gegants amb peus de sorra.

A què es dediquen aquests bancs? A finançar l’economia real que crea llocs de treball i contribueix a fomentar el desenvolupament del conjunt de la societat? Doncs tampoc. Es dediquen a inventar-se, mai millor dit, instruments financers que cotitzen a borsa i que es venen i revenen contínuament generant així immensos beneficis per als especuladors que es dediquen a jugar en aquesta mena de monopoly mundial que tant els agrada. L’exemple més paradigmàtic són les famoses obligacions de deute garantides (CDO per les seves inicials en anglès) que agrupaven paquets d’hipoteques que es concedien a persones que no podien tornar l’endeutament que havien assumit.

Quan el sistema va implosionar el 2008 milions de persones van veure’s atrapades per una crisi econòmica que no havien creat però a qui, hipòcritament, se’ls va fer responsables pels seus “excessos” a l’hora de demanar préstecs bancaris.         

Quan el poder real es desplaça al que dictamen les internacionals financeres la democràcia perd la seva essència i comença a semblar-se a un sistema tecnocràtic mitjançant el qual les persones es dediquen senzillament a determinar amb el seu vot quin o quins partits polítics hauran d’encarregar-se d’implementar el que decideixin els “mercats”, el banc central europeu o la reserva federal dels Estats Units...

Davant d’aquesta situació el socialisme democràtic té més vigència que mai. La sortida a la crisi econòmica actual passa per més política i més socialisme. Recuperem les nostres senyes d’identitat ideològica! No podem tornar-nos a permetre que grans empreses i corporacions internacionals augmentin la concentració de poder a les seves mans  de tal manera que debilitin la presa de decisions real que ha d’estar en mans de la democràcia.

Com a socialistes volem transformar la societat i protegir les persones de les injustícies més que evidents d’una lògica de mercat que ha perdut la seva essència humana. Mai més podem tornar-nos a permetre un Lehman Brothers o un setembre de 2007, mai! Hem de ser capaços de garantir totes les necessitats dels ciutadans al marge de la seva capacitat econòmica. Això implica sine quan non la cobertura pública en cas de malaltia, l’educació i la protecció social dels nostres avis i nens. Amb això no només desenvoluparem una major consciència comunitària entre les persones sinó que també es crearan nous llocs de treball. I sempre tenint com a objectiu irrenunciable l’assoliment de la plena ocupació, el gran somni del socialisme.

No crec que siguin propostes “desfasades”. Al contrari, tenen avui dia més sentit que mai. Si som capaces de fer-les realitat des de l’esquerra mai més un jove preguntarà pel preu d’un cafè al bar d’una seu parlamentària com la prova de la ineficàcia política davant la falta d’expectatives laborals o d’accés a un habitatge de la que ell, injustament, n’és víctima.