DE LA “MÀFIA” I DE LA “CASTA”

Estem tan acostumats a escoltar segons quines afirmacions que la veritat és que no em va sorprendre. Em refereixo a unes recents declaracions de la portaveu d’una de les forces polítiques que els mitjans defineixen com a “emergent” o “nova”. La portaveu en qüestió en ser preguntada pels periodistes sobre l’acord assolit entre en Comú (és a dir, Podemos) i el PSC per governar conjuntament l’Ajuntament de Barcelona va afirmar categòricament que amb aquest acord l’alcaldessa Colau havia permès “que la màfia torni a l’Ajuntament per la porta del darrere.” Aquestes paraules no van rebre cap resposta recriminatòria ni tampoc es van rectificar com a un exabrupte fruït d’un moment d’exaltació verbal.

Tenint present que no es referia a cap persona concreta sinó al conjunt del PSC cal concloure que aquesta portaveu considera al Partit Socialista, en el seu conjunt, com a “màfia” o organització mafiosa. Són “màfia” els regidors socialistes, són “màfia” els seus centenars de milers de votants i deu ser “màfia” el conjunt de la societat catalana que durant els darrers 35 anys ha votat al PSC que en tot moment ha figurat entre les tres primeres forces polítiques més votades pels catalans (també ara). Són “màfia” els que van bastir la educació i la sanitat públiques, els que van impulsar la llei de dependència i els que han lluitat per desenvolupar els drets cívics i socials. Tot és “màfia” menys jo, sembla ser l’axioma d’alguns dels autoproclamats portaveus de la “nova” política.

El tema tampoc és nou. De fet, l’hostilitat i l’odi furibund al socialisme democràtic ha estat una constant del comunisme d’inspiració estalinista. Encara que llegir-ho ara sembli inversemblant (que ho és) quan Hitler arriba al poder la direcció del Partit Comunista Alemany va fer pública una declaració on s’assenyalava que “l’acabament de la il·lusió democràtica impulsarà la revolució proletària” i on s’afirmava que, fins i tot en aquell moment, el principal enemic no eren els nazis sinó els socialdemòcrates i el Partit Socialista que eren qualificats de “socialtraïdors” o “socialfeixistes.” És a dir, mentre els lluitadors obrers eren reclosos i assassinats als camps de concentració als dirigents del Partit Comunista els va faltar temps per celebrar la fi de la “casta” (“casta”? Sí, sí, “casta”, tampoc el concepte és nou) socialdemòcrata a les institucions i de la mateixa democràcia. I així després durant anys i anys quan els partits comunistes occidentals es burlaven de l’Estat del benestar desenvolupat pels socialistes contraposant-lo als presumptes “èxits” del que denominaven com a “socialisme real” (en realitat, dictadora total) dels països de l’Europa de l’Est. Com em va dir una vegada un amic romanès: “a tots aquests apologistes de la dictadura del proletariat i de la revolució els desitjo jo que haguessin estat operats, per exemple, d’apendicitis en un hospital públic de Bucarest durant la tirania de Ceausescu... ja veuries com no tindrien cap motiu per a la nostàlgia”, em va dir.

Vull respondre als intolerants i a aquells que es creuen en possessió de la Veritat Absoluta. Com a socialista vull bastir una societat respectuosa que empatitzi amb els arguments, raons i motivacions d’aquells que no comparteixen les meves conviccions ideològiques. Jo mai desqualificaré ni insultaré a aquells que opinen diferent. És més, no dubto de la bondat de les seves intencions i de la seva honestedat quan afirmen que volen el millor per al poble, malgrat que discrepi sobre les eines polítiques emprades per a fer-ho possible. Com diu el clàssic: no estic d’acord amb el que dius però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho. Com a socialista i com a demòcrata vull que el codi moral que regeixi la nostra societat sigui respectuós, obert i plural perquè la Veritat Absoluta (sí, amb majúscules) no existeix i el que si que existeix és una veritat subjectiva polièdrica. Vull una societat tarragonina i catalana on s’exclogui la desqualificació sistemàtica i el fanatisme ideològic intolerant. Una societat, en definitiva, on ningú pugui definir l’altre com a “màfia” senzillament perquè no pensa el mateix que ell.