dimecres, 19 de setembre de 2018

ELS PRIMERS 100 DIES DEL GOVERN DEL CANVI




Atrafegats com estem en mil i una qüestions, i sotmesos al “soroll” que intenta provocar la dreta (el tàndem PP-Ciutadans) encara fora de joc d’ençà la moció de censura que va fer tornar l’esperança a moltíssima gent, ha passat força desapercebuda una de les grans fites del Govern progressista i feminista del president Pedro Sánchez: la recuperació del dret universal a l’accés a la sanitat al nostre país.

És una mesura cabdal que suposarà millorar la vida de milers de persones, eliminar les desigualtats socials i rectificar el model que volia imposar el PP (i el PDeCAT i els seus socis a la Generalitat) de configurar una sanitat de doble velocitat: privada i d’alta qualificació, per a les rendes altes, pública i minvada per les retallades, per a les classes mitjanes i treballadores. I, fins i tot, deixant al marge persones per qüestions administratives o d’ingressos.

No! És novament un Govern socialista qui lidera la implantació de drets socials i garanteix l’accés als serveis públics per a tothom. Ho hem dit múltiples vegades: el sistema sanitari públic al nostre país és un tresor que hem de saber preservar. Per justícia i per dignitat no deixarem ningú fora d’aquest servei tan essencial perquè amb la vida de les persones no s’hi juga. Ras i curt.

No li ha tremolat el pols al president Sánchez a l’hora de rectificar les retallades en prestacions i drets socials que van impulsar Rajoy i el PP. De fet, en només 100 dies el Govern del canvi ja ha demostrat tenir la voluntat i la tenacitat per impulsar les reformes necessàries per modernitzar el país i millorar la nostra democràcia.

Davant d’això els nacionalistes, ja sigui a Barcelona o a Madrid, tan sols poden sacsejar banderes que funcionen com una cuirassa virtual per protegir-los de la falta d’idees. Ho veiem cada, ja sigui amb les metàfores literàries del senyor Torra i dels ideòlegs de la CUP o amb els discursos abrandats dels senyors Rivera i Casado, que cada dia semblen més germans ideològics siamesos. Però tots sabem que darrera del discurs virtuós hi ha el demagog orfe de projecte, de l’agitador que no té idees. I ja n’hem tingut prou d’agitar i atiar permanentment els estats d’ànims dividint i confrontant a la societat.

Els socialistes, en canvi, ens dirigim a tots i a totes. El nostre compromís és millorar les condicions de vida de les persones cada dia, amb valors i principis morals però des del sentit de la realitat, amb passió. Un projecte de modernització i de canvi al que cada dia s’hi suma més gent i que ja ocupa la centralitat política. Perquè la immensa majoria de la societat vol un Estat del benestar fort i potent i tots sabem que tots els avenços socials han vingut, venen i vindran de la ma d’un Govern socialista.

Lamentablement a Catalunya seguim en via morta, patint les conseqüències del procés independentista que irresponsablement va impulsar Artur Mas quan el 2012 va decidir posar “rumb de col·lisió”, segons va dir literalment. I a fe de Déu que ha tingut la “col·lisió” que buscava. Més i tot de la que volia, suposo. Els socialistes seguim defensant el que hem dit sempre: només hi ha una sortida a l’actual desastre polític i institucional i és diu diàleg, negociació i pacte. Pacte entre diferents.

Què vol dir això? Primer, que dividir Catalunya en dos blocs irreconciliables que es donen l’esquena mútuament és la garantia segura de la derrota de tots. De tots. Segon, que seguir atiant el discurs del “mandat democràtic del poble” a favor de la independència és un relat fals que condueix al fracàs. Som 7,5 milions de catalans, dels quals quasi 5,6 amb dret a vot. Dos milions correspon al 47% dels votants a les darreres eleccions del 21-D equivalent al 38% del cos electoral. És molta gent dos milions? Sens dubte. Ara bé això suposa un mandat democràtic “quasi unànime”, com deia ahir el senyor  Torra, a favor de la independència? Home! Només si reduïm Catalunya a un país de només dos milions d’habitants. O si considerem que “democràcia” és que dos milions s’imposin a tres milions i mig.

No, de veritat. El camí de la unilateralitat il·legal ja l’hem tastat amb els resultats desastrosos per tots coneguts. La mateixa Unió Europea ens fixa el camí per sortir del problema: solució a través del diàleg, sense violència, i en el marc de la Constitució i de l’Estatut que formen part de l’ordenament institucional europeu. És un camí suggerent on cabem tots. Recorrem-lo! El primer que necessitem és reconèixer Catalunya com un país plural i assolir al Parlament una majoria qualificada de dos terços que elabori una proposta que serveixi com a base de negociació. Els nostres fills es mereixen una oportunitat de futur. No es mereixen quedar atrapats en aquesta mena de bucle permanent on cada dia ens despertem amb notícies referents a grups i grupets que posen o treuen llaços de la via pública. I sobretot garantim el respecte i la convivència social i política a les institucions i als carrers. I quan faig una crida a garantir el respecte, desgraciadament, no m’he d’allunyar gaire de Tarragona.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada