divendres, 21 d’abril de 2017

ELS JOVES NO MARXEM PER CONÈIXER MÓN



Fins aquí hem arribat. Tinc al pare a l’atur i ja no puc continuar. Quan acabi el curs, de moment, ho hauré de deixar. He trobat feina a l’estiu de cambrer a la costa. M’han dit que, amb sort, potser tindré continuïtat”, això és el que m’explicava un amic aquesta mateixa setmana. Un amic que estudia la carrera de Dret i que ara es veu obligat, com tants d’altres joves, ha abandonar els estudis universitaris davant la incapacitat de poder-los pagar.

La seva circumstància només és un exemple de la situació que pateixen molts joves del nostre país, i del desastre provocat per l’increment exponencial dels preus de taxes i estudis universitaris que han impulsat els Governs del PP, a Espanya, i de CDC i posteriorment Junts pel Sí, a Catalunya. Això ha suposat increments propers al 70% de mitjana en relació al període anterior a aquestes retallades salvatges. Per una matrícula més de 1.800€? Recordo que la matrícula més cara que vaig pagar quan jo estudiava a la URV va ser de vora 900€!

Però no existeix només aquesta barrera, aquesta davallada ha estat paral·lela a la brutal retallada també de beques i ajudes a l’estudi. Les beques Erasmus, per exemple, o les Sicue/Sèneca, que tants bons resultats van donar durant anys per formar titulats i donar l’oportunitat als joves de viure a l’estranger o conèixer altres universitats espanyoles han quedat reduïdes a la mínima expressió. Misèrrima, més aviat.

Tot plegat ha suposat un retrocés sense precedents en la necessària igualtat d’oportunitats que havien afavorit els Governs socialistes i de progrés a Catalunya i a Espanya. En aquests moments els fills i filles de les classes treballadores ho tenen molt més difícil per accedir als estudis superiors. Hem anat enrere, com els crancs. No ens podem permetre com a societat, que es posin barreres d'accés als joves que volen estudiar a la universitat. La impossibilitat de cursar estudis universitaris no es pot deure a motius econòmics.

És que hi ha massa universitats públiques a Catalunya? En absolut. Tan sols n’hi ha 7. Per contra, a Holanda, un país amb una població i dimensions de les nostres característiques, n’hi ha 52. Potser, com diuen alguns profetes del lliure mercat, tenim massa estudiants universitaris? Ni remotament. Tan sols comptem amb una ratio de 410 universitaris per cada 1.000 joves d’entre 20 a 25 anys, molt per sota dels 780 que hi ha a Finlàndia (un país considerat, justament, com dels millors per la qualitat del seu sistema d’ensenyament públic).

Tenim, potser, una despesa pública en universitats excessiva? Menys encara! No estem ni a la meitat de la mitjana de la Unió Europea. I amb les retallades aquesta realitat encara s’ha agreujat. Un país que no inverteix en la formació dels seus joves, ni en capital humà, ni en coneixement, ni en investigació, ni en qualitat, quin esdevenir pot esperar? Què pretenem? Ser un país sense talent?

Prou mentides! Les retallades a la universitat, i en educació en general, no són fruït de l’atzar sinó que són conseqüència directa del model econòmic de la dreta que redueix el conjunt de la societat a una immensa empresa que al damunt, com s’ha demostrat des de 2008, no està en mans dels millors gestors o gerents. Empresa? Més aviat com un immens casino on la vida dels joves no representa res.

Des de la Joventut Socialista denunciem aquest menyspreu de la vida dels joves condemnats a respectar un món que ha de ser rendible a tots els nivells, d’acord amb els criteris d’institucions econòmiques que no estan sustentades en cap òrgan democràtic fruit de la sobirania popular. Se’ns obliga a acceptar les lleis misterioses, més o menys clandestines, del lliure mercat, de la competitivitat, de la rendibilitat i coronar-ho tot amb el “perill” de la deslocalització de les empreses, inversions, capitals i llocs de treball cap als països “competitius” (fets que, d’altra banda, succeeixen igualment). És a dir, un xantatge en tota regla.    


Quin futur ens espera als joves d’aquest país? Amb una taxa d’atur juvenil superior al 50% i amb els preus de taxes i beques dels estudis universitaris i de formació professional pels núvols a què se’ns convida? Potser a què agafem el primer vol i anem a servir cafès a Londres, tal com va dir el mateix conseller d’empresa i ocupació del Govern de CiU fa uns anys. O a exiliar-nos professionalment, com afirmava un ministre del PP. Potser així no molestarem a aquells que han decidit injustament condemnar a tota una generació de joves a marxar a l’estranger a buscar-se la vida, mentre ells es dedicaven a fer comentaris presumptament enginyosos.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada